Somiàvem una illa

«T’estimo i això és un crit d’auxili .

T’estimo i això és un fem-ho junts, sisplau .

T’estimo encara que el món se’ns hagi desfet de cop .

T’estimo malgrat aquest abisme de braços buits i les illes on m’he perdut» .

Després d’un fort sotrac —dos, de fet—, la Carla necessita tornar a endreçar la seva vida, reconnectar amb el que és important de debò i curar-se les ferides .

Per aconseguir-ho, haurà de viatjar molt endins de si mateixa, i molt enfora, també, a un munt d’illes que l’ajudaran a veure la vida des d’una altra òptica .

Illes remotes, inaccessibles, tràgiques, llegendàries o artificials; illes que, al capdavall, som una mica nosaltres .

I, mentrestant, procurarà pujar dos fills encara petits i viure amb la gent que estima: sobretot l’Òscar, la seva parella, la Nora, la seva millor amiga, i el senyor Feliu, un home que sempre ha estat com un avi per a ella .

Enmig d’un dia a dia no sempre lluminós, la Carla agafa perspectiva i escriu un text confessional des del fons del cor que l’ajudi a entendre com ha arribat al punt on és i què vol a partir d’ara .

Un crit d’auxili per estimar-se de nou.